La cremada del dimoni és la culminació, l’apoteosi final de les Festes de Maig, però, a més, té un sentit simbòlic que, amb més o menys força, s’ha mantingut fins als nostres dies. La tradició la recupera l’historiador Josep Maria Cuyàs i Tolosa que, en el llibre “Calaix de Sastre” del Baró de Maldà, troba una referència a una mena de “figurón” que a finals del segle XVIII els pescadors cremaven a la platja de Badalona. Amb aquesta excusa, la Confraria de Sant Anastasi, induïts per Cuyàs i Tolosa, revitalitzen la cultura badalonina encarregant la construcció del primer dimoni que va cremar al carrer del Temple l’any 1940.
El dimoni d’enguany, dissenyat per Albert Navarro, tracta de la sequera, però no és el primer dimoni relacionat amb la mateorologia. L’any 1951, la pluja juga una mala passada al dimoni construït per Domènec Giró, que el va haver de refer després que l’aigua caiguda del cel s’endugués les mans i, per poc, el cap. L’any següent, el 1952, Miquel Xirgu dissenya un dimoni amb paraigua, però justament aquell any va fer un sol espaterrant.
