Ara sí que em sembla que no ens tornarem a trobar fins l’any que ve i no els voldria deixar amb aquella cosa del “mira que n’és, de rondinaire”, perquè, ves si no, a tots ens agrada que ens trobin macos. Ja em costa, però, perquè com més va més convençuda estic de la síndrome del suro que s’escampa i s’imposa, però menys ganes tinc de resignar-m’hi. Saben el que és, la síndrome del suro? És aquella condició que ens fa mesells. És aquell tacte que no toca, aquell nas que no percep, la pell que no nota, els porus que no deixen passar ni l’aire que els fa viure. La superfície que torna indolent la pilota que s’hi llança. L’objecte que sura en qualsevol corrent però que no va enlloc. I el mal és que s’encomana.
Per això, contra la síndrome del suro, els deixo una faula que potser alguns ja van sentir fa cosa d’un any.
Hi havia una vegada un poble que es tenia per vell, sorollós i pudent. Un dia va convocar un consell de savis perquè el tornessin modern i enlluernador. Els savis van aconsellar al consistori l’enrunament immediat de les fàbriques que l’empudegaven i, sobretot, la creació d’una nova ciutat orgullosa que arrasés qualsevol vestigi, qualsevol, d’allò que havia sigut el poble. Com més estirés els tentacles el pop de la nova ciutat, com més els enfonsés a terra, més oblidada quedaria l’arrel dels seus habitants i més lluny quedaria el record del poble vell, sorollós i pudent. Els pobletans, contents amb aquell nou disseny, feliços amb la prosperitat que els esperava, treballaven nit i dia, contribuïen a fer-hi edificis impossibles, fugien de la identitat i abraçaven l’anonimat i la nova grisor passejant la sobtada riquesa pels enormes centres comercials de més prestigi. Però, al cap dels anys, cansats i sense nord, fugien esperitats de la ciutat nova i enlluernadora a buscar… refugis de dimensions humanes. I, emocionats, descobrien pobles que havien sabut conservar nuclis com els que el pop de la nova ciutat havia arrasat a casa seva: barris amb carrers costeruts i estrets dibuixats per cases de pedra que amagaven placetes clares. O barris de peu pla que feien olor de mar, amb cases blanques obertes al sol que deixaven entreveure els badius carregats d’hortènsies i marqueses. I aquells ciutadans de procedència anònima, badaven i deien “Aquí sí, que s’hi deu estar bé!”
Fins ben aviat i que les festes els siguin propícies.
Emès el 23 de desembre del 2008 a RCB
