Jordi Serra ha explicat en una entrevista a la ràdio local que “queda descartat” un auditori a Badalona. Entre els espais que es deia que podien acollir aquest equipament es trobaven els terrenys que ocupen els Cinemes Picarol o Can Fradera. Finalment cap d’aquests espais serviran per a un auditori. De fet, la ciutat no en tindrà, ja que segons Serra “l’Auditori de Barcelona el tenim a 10 minuts de metro i hi tenen un programació bestial. Hem de fer una gran despesa per competir amb això?”.

Pel que fa al Picarol, l’alcalde va desmentir que l’Ajuntament es quedi amb el terreny un cop els cinemes tanquin a la tardor. En un principi, l’administració adquiria aquest espai a canvi de cedir el teatre Principal a través d’un acord de permuta on l’empresa propietària dels cinemes abonava, a més, 600.000 euros. Segons l’alcalde, no és un bon negoci: “No em surten els números ja que el Principal té un valor de mercat molt més important que el Picarol. A més, jo em vaig assabentar per la premsa que el propietari del cinema s’ho havia venut a un altre privat”.

L’Ajuntament, diu Serra, farà ara d’intermediari per aconseguir un equipament “d’ús diari” tot i que ha insistit que ara depèn de dues entitats privades i no de l’Ajuntament. Carles Sagués, líder d’ICV-EUiA, ha criticat que l’Ajuntament hagi “perdut l’ocasió de fer un bon equipament” a la zona i espera que les declaracions de l’alcalde siguin una forma de pressionar en la negociació amb els propietaris dels cinemes per arribar a un acord.

El cinemes Picarol, tota una vida a la Plaça de la Vila
Un 24 de setembre de 1911 obria les seves portes els Cinemes Picarol a la Plaça de la Vila. Des d’aquell any la sala, es convertí en un lloc habitual de trobada dels badalonins, que hi anaven a veure   les projeccions de pel•lícules però també s’hi programaven espectacles de teatre, val a dir que durant un temps el Picarol també es va anomenar Teatre Guimerà, però al mític local també s’hi feien circ, lluita, concursos de ball, concerts, sarsuela i fins i tot assemblees sindicals de la ciutat. Durant la dècada dels noranta, el Picarol es convertí en una multisala, amb cinc sales diferents.

El Centre es quedarà sense cinemes
Amb el tancament dels Cinemes Picarol, el Centre de Badalona és quedarà sense cap sala de cinema després de gairebé un segle amb cinemes. El Carrer de Mar, era durant anys enrere, un carrer d’oci i esbarjo on es concentrava una part important de l’oferta lúdica i cultural badalonina. L’any 1868 s’hi fundà el Teatre Zorrilla, que més endavant va funcionar com a cinema i que durant la dècada dels cinquanta era anomenat Cine Aya. L’any 1915 va obrir, al mateix carrer del Mar, el Cinema Nou i durant la dècada dels cinquanta el cinema Verbena, situat al número 20. Durant anys, els badalonins podien escollir entre l’oferta de tres sales sense haver-se de moure del mateix carrer.

L’any 1899 arriba el cinema a Badalona
El cinema va arribar a la ciutat, l’any 1899, amb la instal•lació del primer cinema de Badalona. El Cinematògraf Modelo, era una mena de barraca desmuntable, que es muntava a la Rambla, i s’hi feien les primeres projeccions.  Anys més tard, el Cinematògraf Mary va agafar el relleu. Aquest es va convertir amb el primer cinema estable de Badalona, que es va inaugurar l’any 1904, al costat del Cor de Marina, a la mateixa Rambla.

El diari El País publicava el dia 31 de gener d’aquest any un escrit del escriptor adrianenc Javier Pérez Andújar sobre el tancament dels Cinemes Picarol. Des del Tot, hem pensat reproduir part d’aquest article de forma resumida:
La medalla azul, con el barquito de vela dibujado, que hay a cada extremo de la calle del Mar, de Badalona, sirve para anunciarle a uno, así a lo grande, con gigantismo económico de plástico, que ya ha llegado a ese paseo de comercios aún de gusto modernista, como la farmacia Serentil, e incluso un poco como la farmacia del doctor Surroca; de pastelerías de cristales infinitos y de dulces caprichosos, y de puerta de madera clara, limpia, cristalina (…). El caso es que en esta Badalona magmática, de más de 200.000 habitantes, en la cual Duran i Lleida cree, contra toda evidencia, que no cabe todo el mundo, sólo hay un cine: el cine Picarol, de modo que lo que uno ve es que en Cataluña las que hasta el momento parecen no caber son las salas de cine. Al cine Picarol, sobre todo los fines de semana, siguen yendo pandillas de chavales de todos los barrios de Badalona, grupos de 15, de 20 muchachos y muchachas, que a veces ocupan para ellos solos toda una fila de asientos (los chicos a un lado y las chicas al otro) y que van para ver una película, desde luego, pero además han ido para guardar su inacabable cola de sudaderas, de piercings, de pelos revueltos y tiesos de espuma, de gorras de visera, de especulaciones acerca de los institutos de la zona donde preparan mejor para la selectividad y de ocurrencias, de ripios que tienen que rimar, por ejemplo, con la palabra ojete, y que es una cola que atraviesa toda la plaza de la Vila hasta llegar a la boca del antiguo refugio antiaéreo; y además, van al cine Picarol estos chicos y chicas del cinturón barcelonés para comerse luego un bocadillo de salchichas en el frankfurt de la esquina.(…) Pero el viejo cine Picarol tiene los días contados hasta este invierno próximo, pues los propietarios han determinado instalarse con 12 salas en el futuro centro comercial Màgic BDN. Al Picarol, que se inauguró como teatro en 1914, el año, por ejemplo, en que Apollinaire empezó a escribir sus caligramas, he querido volver este sábado en un arrebato de melancolía adolescente (fue Apollinaire quien dijo que los hombres no se separan de nada sin amargura, incluso de las cosas que les han hecho desdichados), y así me he visto entre chavales en el estreno de Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar la Tierra. Quizá porque no me he quedado conforme con la película, he repasado luego, después de un frankfurt, claro, un par de historietas en mis Supermortadelos, y entonces se me ha echado a los ojos una de aquellas famosas frases: “Calle y corra, jefe”. Y de repente he visto en estas palabras el himno de quienes no caben en ninguna parte”.

Compartir!