L’expresident Jordi Pujol ha tornat al barri badaloní de Llefià per presentar el seu primer llibre de memòries: “Història d’una convicció (1930-1980)”. Va arribar en el seu cotxe oficial, com quan era president. Va baixar del vehicle i va donar la mà a periodistes i seguidors… com quan era president. De camí fins a la sala d’actes, va parlar amb veïns, alguns dels quals reconeixia d’altres visites, i altres, a qui sense coneixe’ls, els deia: “que bé que està aquest barri ara. Com ha canviat!”. Més d’un centenar de persones van ocupar totes les cadires de la seu social del pàrquing d’iniciativa veïnal on es va fer la presentació del llibre. Hi havia periodistes, algun convergent, però sobretot, pujolistes. “Em posaré dret – deia l’expresident en començar l’acte – per veure-us millor. I si algú s’adorm també ho veuré”. I els pujolistes reien en veure que, als seus 77 anys, l’expresident seguia sent el mateix.
El lloc escollit per parlar de les seves memòries no és casualitat, ja que l’expresident aprecia especialment aquesta zona maltractada durant anys: “vaig conèixer Llefià l’any 1964 i ho vaig conèixer gràcies a mossèn Carrera. No hi havia ni escoles, ni transport ni asfaltat (…) Vaig veure que era un barri amb molta vida. El tema dels pàrquings d’iniciativa veïnal va demostrar que la gent ha de demanar a l’administració que faci el que ha de fer, però els veïns han de ser capaços de resoldre també els seus problemes”. De fet, abans de començar l’acte, Pujol recordava als periodistes que ell mateix havia proposat donar la Creu de Sant Jordi als veïns que, per falta d’aparcament, van decidir construir els seus propis pàrquings. No en va, Llefià surt citat a la pàgina 102 de les memòries.
“Em sentiu els d’allà al darrere?! És que tinc un defecte, ja m’ho diu la meva dona, i és que em bellugo massa quan parlo. Ja crido més!” I els assistents seguien rient les ocurrències d’un Pujol que va saber distreure amb anècdotes que es recullen a les memòries: “en el llibre, s’explica que començo a festejar amb la meva dona a la Guineueta. Jo sempre he conegut els barris de Barcelona i Badalona”. Això sí, no es va allargar massa i va fer gala del seny català: “No us explico més coses perquè sinó ja no comprareu el llibre”.
En acabar, es va formar una cua perquè el president signés el llibre. I l’espera es va fer llarga no pas per la gent que hi havia – comparat amb un Sant Jordi, la cua era ridícula – sinó perquè Pujol volia conèixer cadascuna de les persones que havia decidit comprar les memòries. “Com et dius, a què et dediques” preguntava a cada persona que se li plantava al davant. Un petit interrogatori per buscar els avantpassats o els familiars de cadascú i encara era capaç de trobar-hi algun lligam que el feia recordar alguna història. Ningú va sortir de la sala sense una signatura personalitzada.
El llibre de Jordi Pujol és una obra política però, sobretot, aquest primer volum ha de servir per saber com s’ha forjat el caràcter de l’expresident: “S’explica qui sóc, perquè molts us podeu preguntar: qui és aquest que ens ha governat durant quasi 24 anys? quins llibres ha llegit? quins mestres ha tingut? per què sóc un home de convicció religiosa?”. Aquestes paraules defineixen molt bé qui és en Jordi Pujol. I és que, sense coneixe’l a fons, sense cap de les dades que molts llegiran a les memòries, sense saber qui és realment Jordi Pujol, el president seguirà aixecant el respecte i l’afecte de molts catalans, fins i tot – i això avui en dia és impensable – al marge d’ideologies polítiques.
