Recordo encara aquell debat, aquella protesta dels comerciants del Centre de Badalona, quan tot just arribaven les primeres notícies del projecte d’aquell gran i fantàstic equipament comercial que s’anomenaria “Badalona, capital catalana del bàsquet”, aquell nou “parc temàtic”, que reclamava cada vegada una major superfície de venda. Un cop mortal al petit comerç del centre de Badalona, deien, al carrer de Mar de tota la vida, a les botigues entranyables  amb els seus aparadors i els seus rètols tan familiars. Com si ara Badalona es vengués l’ànima al diable!

És clar que enlloc no es deia res de tantes botigues que no eren sinó franquícies que anaven ocupant espais i més espais sense manies. Marques multinacionals dissimulades entre els noms badalonins, que feien que els nostres carrers anessin rebent més i més visitants. Alhora que es donava un fenomen ben estrany: que aquestes multinacionals compraven o llogaven els baixos i sovint l’entrada i l’escala i tot d’accedir als pisos, de tal manera que, mentre les plantes baixes lluïen els seus aparadors, els pisos restaven tancats i barrats o servien de magatzem de les botigues mateixes, un cop foragitat el veïnat que fins aleshores hi vivia. Carrers, doncs, de botigues, no de cases, de dependents i gènere i de vianants, i no pas de veïnat.

Ara, a més, tinc una altra raó per anar a comprar en altres llocs, de Badalona, de Barcelona o d’on sigui. El personal de moltes d’aquestes botigues t’atenen d’entrada en castellà. Fins i tot si tu els respons en català. I no baixen del burro: esperen que siguis tu el que baixis. En canvi, vas a Ikea, al Corte Inglés, a d’altres zones comercials, i majoritàriament t’atenen en català, d’entrada. Fins al punt que et sents més a casa allà que al nostre estimat centre de Badalona, que a la nostra estimada Badalona.

No sóc gaire partidari de lleis que obliguin, (en el cas de l’ús del català). Però també he deixat de ser partidari d’aquell eslògan tan educat d’”en català si us plau”. Almenys a les botigues del centre de Badalona, encara que no els plagui. Forma part de l’amabilitat en el tracte, a més d’una qüestió de decència. Per això faré valer la meva llei, que no és altra, en aquest cas, que la llei del mercat: deixaré d’anar-hi a comprar. Deixaré el meu ecosistema cultural i en provaré d’altres: Montigalà, Glòries, la Maquinista, el Corte Inglés, el nou Màgic Badalona… I que visca la Penya!

Compartir!