Em pregunteu què representa el dimoni per als badalonins i badalonines. Una andròmina de cartró pedra que es crema la Nit de Sant Anastasi, amb la Rambla plena a vessar de gent i el cel a vessar d’espurnes de foc. Ooooooh! Ooooooh!

Què més? Qui era aquest dimoni? D’on ve? És una tradició ancestral o un personatge inventat? En realitat és un mite sense mitologia que el sustenti, que l’expliqui. El cremem i no sabem per què. Com apaguem les espelmes d’un pastís d’aniversari com si festegéssim més apagar uns anys pretèrits que no pas encendre una nova candela, un any nou a viure intensament.
Aquesta cremada del dimoni és una festa apoteòsica, turística, però banal. No sabem donar raó de la identitat que ens aporta. Tant se val?

Abans cremar el dimoni significava cremar tot el que representava el mal, les guerres, el capitalisme, el consumisme… Era com una catarsi de la qual sortíem nets, nous i plens de l’energia vital del foc nou. Ara no sabem què ni a qui cremem. L’agnosticisme s’ha estès a les utopies, a tota mena de valors i amb això perdem el sentit crític.  Com que és una celebració que organitza l’Ajuntament i que el poble, desitjós de panem et circenses, tan sols contempla embadocat, jo li passo la responsabilitat a l’ajuntament, però també als badalonins sensibles, a recuperar el sentit d’allò que fem, d’allò que celebrem. Hi ha moltes coses que no volem, que no ens agraden i que hauríem de cremar.

JOAN SOLER I AMIGÓ, pedagog, escriptor i especialista en cultura popular

Compartir!