No són les paraules d’un nen o un adolescent enfadat perquè no ha aconseguit el que volia. No es tracta de l’estirabot d’algú a qui se li escalfa la boca i deixa anar el primer que li passa pel cap. Ni tampoc són les declaracions d’un ciutadà que, sense tenir cap responsabilitat pública, s’esbrava quan li posen un micro al davant. ‘Si algú no li sembla bé, que em doni l’adreça i li enviaré els musulmans a resar a la porta de casa seva’. Darrera versió del clàssic ‘amb mi o contra mi’ o última de les atzagaiades que l’alcalde Garcia Albiol ha proclamat als quatre vents i que els micros de TV3 es van afanyar a recollir. Com si l’únic fet noticiable en l’inici del Ramadà a Catalunya fossin les ganes de conflicte d’un alcalde-piroman. El periodisme, en aquest cas, s’hi ha tornat a lluir…

En democràcia, menys els límits que tracen els drets humans, tot és susceptible a ser debatut. El debat públic i polític és absolutament necessari per garantir una bona salut democràtica. Podem parlar i buscar vies d’entesa sobre si una plaça és el millor espai perquè 2000 persones resin al carrer; sobre si els carrers d’una ciutat s’han de tallar perquè puguin passar-hi processons per Setmana Santa; o sobre quines condicions demanem als centres de cultes (a tots, eh! Independentment de la religió que professin) per tal que puguin obrir o seguir oberts.

No només és desitjable sinó que és socialment enriquidor i necessari que experts, tècnics, polítics, societat civil i membres de les comunitats religioses mantinguin debats serens sobre els drets, deures i l’encaix de la pràctica religiosa (que ha de ser d’àmbit privat però que per llei ha d’estar protegida i garantida) a la nostra societat. És un debat imprescindible i més avui en dia quan ja no hi ha una única religió entre la ciutadania creient sinó que ens hem convertit en una societat multiconfessional. Com es troba a faltar ara la gent d’UnescoCat, experts bregats en la mediació entre comunitats culturals, lingüístiques i religioses de qui l’ajuntament va decidir prescindir dels seus serveis.

Però el que no és admissible és que un alcalde, el màxim representant institucional d’una ciutat, despatxi el debat públic amb aquest to fatxenda més propi d’una amenaça de conversa de cafè que de la reflexió d’un líder polític. El debat sobre l’ús de l’espai públic per a les pràctiques religioses és complex i no necessita soroll. Cal mediació, ganes d’entesa i sí, també calen decisions que hauran de ser explicades i assumides per totes les parts. Com es fa a la majoria de ciutats del país on els ajuntaments responsables pacten amb les comunitats religioses els llocs des d’on faran les pregàries.

També a Badalona la comunitat musulmana de Camins per la Pau (que ha excel·lit sempre per la seva voluntat d’entesa i de complir allò que indiquen les normes) ha mantingut aquesta via oberta amb l’ajuntament i ha acceptat sense ni un bri de polèmica les demandes d’un consistori que els ha obligat a llogar un equipament a un preu desorbitatper fer-hi les pregàries.

Com a torna a aquesta actitud conciliadora, l’alcalde busca un nou minut de glòria (i ja en són incomptables…) per forçar un conflicte polític inexistent. En una ciutat colpejada per la crisi on el quart món va guanyant espais de presència, Xavier Garcia Albiol qualifica que resar al carrer és una imatge més pròpia del tercer món. Enèsima sortida de to d’un alcalde obsessionat en dir-la cada cop més grossa i així seguir construint un relat mediàtc de ciutatbasat en la divisió.

Fer ciutat a cops de conflicte, resum del primer curs polític del PP a l’ajuntament.

Marcel Mauri, periodista