Canta un bolero mexica d’aquells tristos: “…el mundo parece distinto cuando no estás junto a mí… contigo en la distancia, amada mía, estoy…”

Quan fas un viatge poques vegades penses que les coses mai més tornaran a ser iguals. Es una contradicció ben mirat perquè el més probable es que així passi: viatjar ens obre les portes i finestres de l’esperit de bat a bat!

A l´ any 2000 i de la ma del desaparegut Ricard Salvat vaig arribar per primer cop a Mèxic: veníem al Festival Internacional de Teatre que es feia a Chihuahua. Jo tenia un paper a l’obra de El Burlador de Sevilla que de tan petit vaig servir també de modista al grup i de planxadora oficial de capes del segle d’or. I mentre cosia i planxava vaig enamorar-me del país i de la seva gent , tant com per tornar-hi a l’any següent a treballar en comunitats indígenes fent teatre! (les manyes de l’Univers son molt capritxoses, digueu-me sinó els complots que manega son meravellosos termes de creixement!)

Després em van convidar a Morelia, la capital de l’Estat de Michoacán, ciutat colonial declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la seva bellesa i construccions arquitectòniques encara molt ben conservades, on vaig treballar a la universitat pública; em vaig casar amb un home de pell bruna (aquest capítol és més llarg del que podria escriure en només quatre ratlles), i vam tenir una filleta barreja de mariachi i havaneres vora el foc! Des de fa 11 anys que visc en aquest paratge, menjant guanyaves a l´hivern i bevent tamarindo a l´estiu. Podeu creure que els esdeveniments passen més ràpid cada cop que el temps es fa més curt?

Torno a Badalona sempre que puc però sovint viatgen més els meus sentits que les cames: passejo per les Rambles; miro l’horitzó que dibuixa la platja i respiro, respiro profundament; i el millor de tot, arribo a casa dels pares i ens asseiem junts al badiu (jo no conec uns pares ni un badiu més macos en tot el món!) i vaig trobant persones pel carrer dels Arbres, que veia fa molts anys i ara s’han fet més grans, tant com jo…

Després, quan efectivament arribo a la meva Badalona (la de sempre, la de tota la vida) descobreixo de nou les coses i em meravello. Jo he comptat de nou les cases i ara n’he perdut el compte! Els mercats son més buits del que recordava. Els bancs de la Rambla però, atapeïts com sempre de valuoses histories boniques. Els tornemis més bons i els nens més colorits cada vegada! Ara, llegiu aquest poema i endevineu a quina ciutat del món vaig dedicar-lo…

Jo he comprat una ciutat.

El meu cor ha comprat una ciutat.

I l’he adquirida a canvi

D’un sac d’arròs,

dotze llimones i

un rodolí.

I he adquirit

les places, els somnis i els arbres

que amb ella venien.

(la resposta no és a la darrera pàgina, ben al contrari, la trobareu al davant)

Rita Gironès