Hello! Sóc l’Adrià Bailo Hernández, tinc 20 anys, sóc estudiant d’Economia a la Universitat Pompeu Fabra i us escric des del Regne Unit, concretament des de la ciutat de Coventry enmig dels Midlands anglesos. Coventry es tractaria d’una ciutat molt semblant a Badalona, donat que té uns 200.000 habitants aproximadament, i es situa a l’àrea metropolitana de Birmingham, la segona ciutat mésgran del Regne Unit. Tot i això, té una gran diferencia amb Badalona; Coventry és la ciutat anglesa mes allunyada de la costa.

Honestament, no crec que sigui una ciutat maca donat que Coventry fou una de les ciutats més castigades durant la Segona Guerra Mundial i és ara mateix una ciutat industrial. Tot i això, el centre històric val molt la pena, està força ple d’espais verds i edificis d’arquitectura molt diferent. Això sí, Coventry té un gran avantatge i és que es situa al bell mig de la illa britànica i amb bones connexions amb tota la Gran Bretanya. Això m’ha permès conèixer racons espectaculars de la Gran Bretanya, he visitat ciutats molt diferents a Catalunya com són York, Cardiff, Edimburg, Chester, Cambridge,… També està molt a prop del poble de William Shakespeare, Statford-upon-Avon, enmig del verd Warwickshire.

Vaig arribar a aquesta ciutat a mitjans de setembre per gaudir d’una beca Erasmus a la universitat de Warwick durant tot el curs. Des de que vaig començar la carrera tenia molt clar que volia marxar; tenia ganes de viure sol, ser autosuficient, marxar lluny, conèixer gent de tot el món i sobretot tenir una gran experiència.

La primera cosa impressió al arribar a la universitat va ser la gran diversitat de nacionalitats en els seus estudiants, fins al punt que els anglesos arriben a ser una minoria. Gràcies a això he fet grans amistats a països de tot al món.  Venir  a Warwick crec que ha sigut una de les millors decisions que he pres mai, el fet que et sentis a gust des del primer dia, que en una setmana ja hagis conegut a unes seixanta persones i que en tant poc temps passin a ser importants a la teva

vida és una experiència impagable, més quan es tracta del primer cop que t’independitzes i que no tens ajuda de ningú, la comunitat Erasmus passa a ser la teva segona família. Per això recomano fortament a tots els universitaris badalonins a aprofitar una experiència com aquesta.

Si una cosa podem envejar d’Anglaterra és la gran presencia d’ambient universitari. Tota la teva vida gira entorn a la universitat, és ben bé com una bombolla. La participació estudiantil és molt activa fins el punt que et resulta normal trobar gent pel campus nois disfressats de dona per aconseguir fons per causes solidaries, que es presenti gent en mig de classes magistrals per fer gimcanes als estudiants, i moltes altres proves i bogeries que no m’havia arribat a imaginar mai. La més gran en la que he participat va ser anar en grup sense diners des de la universitat fins al racó mes llunyà del planeta com puguis en 36 hores per causes solidaries. En el cas del meu grup vam arribar a Amsterdam, però el rècord està a Bangkok!

Tot i que no tinc temps per avorrir-me no puc evitar trobar a faltar Badalona de tant en tant; veure cada dia la platja al matí, passejar per la Rambla, el bon clima, el menjar de la mama, els sopars a la nit amb els amics, les nits d’estiu a la platja i les tardes de dissabte al centre de Barcelona fan que em senti molt orgullós ser d’on sóc i pensar que visc en un lloc privilegiat on tot ho tens a prop, on pots anar a peu a tot arreu i on és impossible passejar-te sense trobar-te a amics i coneguts.