“Tens un projecte per a tothom, però et diuen que vols dividir; vols una solució per al teu país, i repeteixen que vols saltar a l’abisme, l’únic que et proposen és passar 30 anys més negociant, 30 anys més explicant el mateix, 30 anys més dins del bucle”. Així comença la invitació a llegir el document ‘S’ha obert una finestra’, l’interessant i oportuna crida/reflexió sobre la independència, proposada pel periodista Joan Carreras, Janquim (per cert, veí de Badalona). Reserveu-vos mitja hora per a llegir-vos el document, que val molt la pena (janquim.blogspot.com).

Fa uns mesos en Janquim va fer córrer el document entre algunes persones. Jo aleshores li vaig fer arribar tot un seguit de notes (les podeu llegir en un enllaç disponible al meu blog: oriolllado.timeout.cat/bloc/un-altre-apunt-sobre-la-finestra, Disculpeu per què el document també és una mica extens.
El pla per la independència -li apuntava jo- ha de donar claus per connectar els punts de la complexitat d’avui, no pas negar-los amb la idea de ‘anem per feina’ o ‘deixem-nos de romanços’. El pla per la independència, com jo l’entenc, és un pla que supera la independència (necessàriament). És un pla per refundar, per tornar a pactar. En tot cas, la independència, que pressuposa un procés constituent, facilita aquest nou pacte. (…)

Catalunya està entrenada en la pregunta: què som? I tinc la intuïció que això és positiu. Catalunya és petita, diversa, no tenim exèrcit, ni grans grups empresarials, ens hem reinventat moltes vegades. Catalunya és una intersecció d’aquelles nacions-territori amb les nacions-idea. I se’n sortiran millor els projectes col•lectius que sàpiguen moure’s en un panorama tan incert (però també tan excitant per mutable i per lliure) amb una mirada entrenada en la diversitat i el canvi; en les identitats múltiples. Potser allò que sembla que ens limita –a petitesa, la persistència del dubte- és allò que, finalment, ens farà forts.
No hi ha un projecte independentista, al meu entendre. Sinó projectes col•lectius de país, que poden tenir o no la independència com a instrument conjuntural. Perquè jo, com tu -li continuava dient a Janquim-, també penso que la independència és un punt de sortida, no pas un punt d’arribada.

El text del Janquim s’afegeix amb excel•lència a un debat cada vegada més ric i engrescador sobre el país. Un debat saludable i necessari perquè és en clau de futur, senyal que som vius; i en clau democràtica, perquè serem, sí, el que vulguem ser.

Oriol Lladó