Quan va ser? Quan vam deixar d’anar a comprar demanant mitja lliura de mongetes o tres unces de pernil dolç? Quan vam renunciar, impassiblement, a unes unitats de mesura amb arrels tan romanes com les de la nostra ciutat? Segurament no existeix data exacta i potser algun de vosaltres em dirà que encara manté alta la bandera, però no ens enganyem, el futur d’aquest patrimoni intangible a casa nostra és massa semblant al de Ca l’Andal, posem per exemple: patrimoni en estat comatós.

Jo, de tant en tant, encara faig la prova a l’olivaire de plaça o a Can Morales comprant patates fregides. No us negaré que aleshores tinc la sensació d’estar parlant en clau amb la persona de l’altra banda del mostrador i que quan veig que les tres unces d’arbequines m’arriben a les mans després de marcar un magnífic 100 g. a la balança, quasi m’embarga aquell neguit de pertànyer a una secta secreta: has deixat anar la contrasenya i l’interlocutor, sense dir ni piu, l’ha captat a la primera.
Perdoneu-me que descarregui sobre els lectors d’El Tot, – així d’entrada -, la disquisició que em volta pel cap aquests dies, després d’una estada a l’Anglaterra de les iardes, de les milles, de les pintes i dels conductors per l’esquerra. Però que voleu que us digui, em sembla que en això els britànics són la mostra que la preservació de la identitat no és sinònim de provincianisme, ni d’aïllament: ells… a la seva, però oberts al món. Ni m’he trobat indefens, ni m’he sentit menystingut al país d’en Cameron. Simplement he hagut de fer un petitíssim esforç d’integració, per familiaritzar-m’hi, que m’ha portat el premi del coneixement: ara sé algunes coses que abans ignorava.

Aquest curs ens tocarà anar a les urnes un parell de vegades, -com a mínim-, i tant a les eleccions al Parlament com a les municipals ens retratarem dient, -aquí sí, secretament-, qui ens fa el pes i qui no. Qui ens convenç i qui no. Seran bons moments per reflexionar de debò i per no deixar-nos arrossegar només per passions o avorriments circumstancials que després podem lamentar durant quatre anys. Jo, per descomptat, no entraré aquí a dir-hi la meva, no es tracta pas d’això. Però sí que, a joc amb el que us deia més amunt, apunto que mereixeríem poder votar en un sistema, -tan estudiat com calgui-, de llistes obertes, aquelles que fan més ciutadà al ciutadà i que permetrien posar dins del sobre electoral dues unces d’això i una lliura d’això altre i fins i tot, si calgués, un pensament de sal i un pessic de pebre, com deia la Montserrat Roig.

JORDI BALLESTEROS
http://hospitabulis.wordpress.com/