Amb la Diada Nacional a la cantonada em veig obligat a parlar de l’esperit català a casa nostra. L’origen de casa meva és a la Garrotxa, a principi del segle XX els meus avis van traslladar-se a Barcelona i després de la guerra els meus pares van venir a Badalona, perquè el meu pare va trobar feina en una petita fàbrica del carrer indústria. El cas és que sovint, quan escric el meu nom tothom creu que vinc de Múrcia! Però no, cordons! Que vinc de la Garrotxa! No em dic pas Francisco em dic Franscicuu. Un nom amb una escriptura allunyada de la Normalització Lingüística, la meva dona, l’Enriqueta té un nom de lectura bilingüe i per evitar aquests malentesos que no deixen de posar en dubte la nostra catalanitat, als nostres fills els vam posar noms de pronúncia catalana Aleix, Roger i Meritxell. Molts coneguts em diuen que em canviï el nom per Francesc, però punyeta! Que sóc en Francisco! En Francisco de Ca l’Ampla, però diuen que no fa català. I m’empipo més perquè jo en sé d’algun Xavier que de català ben poc!

Però en aquest país últimament estem més pendents de la façana que no pas del menjador! Deixem-nos estar de punyetes i posem-nos a treballar!!! Dissabte és la Diada Nacional, el dia que tots hem de demostrar que som catalans, ens diguem Franciscos,  Josefa, Mohamed o Jose Antonio! Si som catalans ho som i cal deixar-ho clar! Per deixar ben clar a aquells que no ens deixen ser-ho que no podran amb nosaltres, que som i serem una nació, ara i per sempre més!

Francisco Planas