De tornada d’uns dies de descans, envoltat de família i amics, reprenc aquest reconfortant exercici de redacció, amb l’ànim que les meves opinions, encara que no siguin del vostre gust, almenys serveixin per inquietar i provocar una mínima reflexió, que generi algun que un altre debat.

Debats, per exemple, perquè a l’hora de decidir… sí, sí, de decidir com és la Catalunya que volem, puguem saber què és el que proposa realment cada partit polític i en quines etapes pensen desenvolupar la seva opció, per si de cas, hi ha més d’una formació que proposa el Concert Econòmic per a Catalunya o la Confederació, com a forma d’encaix amb Espanya, dos aspectes amb els quals m’identifico personalment.

En el debat sobre l’atur, la reforma laboral i les pensions, acapara la meva atenció el senyor Duran i Lleida, el polític millor valorat de l’arc parlamentari, per la predisposició a arribar a acords per frenar la inestabilitat del sistema econòmic espanyol; la  fortalesa a l’hora de criticar i censurar algunes de les mesures del Govern més controvertides i la seva capacitat per proposar solucions, fugint de l’enfrontament personal com a únic recurs.

També m’agradaria que es debatés sobre les subvencions públiques. Sobretot les que s’atorguen per relació de proximitat ideològica. I jo les prohibiria totes, o exigiria el compliment més escrupolós de la normativa vigent, perquè s’atorguessin en igualtat de condicions, que actualment deixa molt a desitjar.

O proposaria un debat sobre la utilitat i el sou dels càrrecs de confiança i assessors polítics, perquè sembla ser que tots els partits es posen d’acord en la seva necessitat, sense renunciar a la quota de poder que representen. I ho resoldria per llei, eliminant la figura o limitant i reorientant el capítol de contractació de les Administracions, partint d’un sistema d’igualtat d’oportunitats real i just, perquè el ciutadà pogués comptar amb els tècnics millor preparats acadèmica i professionalment i no com passa fins ara, que només accedeixen a aquests llocs els més servils al govern de torn.

I perquè no parlar d’immigració i d’incompliment reiterat, per part del Govern Central de la Llei de Estrangeria, extrem que repercuteix directament  en els governs autonòmics i locals, que veuen desbordats els seus recursos, com s’ha demostrat recentment en localitats com Calafell o el Vendrell, que a punt han estat de “legalitzar” la mateixa il•legalitat.
De les dificultats de finançament dels Ajuntaments i de la falta de resposta del Govern Autonòmic i Central, o de la misèria que prolifera pels nostres barris enfront del malbaratament de les caravanes solidàries d’alt standing i d’ONG, perquè es fixin una miqueta més en el que tenen davant dels seus propis nassos i actuïn en conseqüència.
De totes aquestes coses i d’algunes més m’agradaria que es debatés més sovint.

Lorenzo Merchán González
www.lorenzomerchangonzalez.blogspot.com