No fa falta ser pares per comprendre el que se sent, però el fet de tenir un fill o una filla, al costat de la fortuna de veure’ls créixer cada dia, acostuma a significar un canvi de prioritats, doncs el que esdevé més important és que els nostres joves, no només creixin sans i forts, sinó que ho facin, amb la preparació necessària, en un entorn segur i amb unes perspectives laborals el més dignes possible.

Disposar d’un treball fix, amb un horari més o menys estable, ens dóna la seguretat necessària per abordar aquests temes des d’un prisma clarament optimista, perquè quan l’economia familiar va bé, els problemes del jovent ocupen el primer pla.
Però aquesta situació, que hauria de ser l’habitual, contrasta amb la realitat a la qual desgraciadament s’enfronten moltes famílies, els membres de les quals es veuen acuitats per la crisi econòmica, resultant directament afectats per la incertesa, el desassossec i l’ansietat que produeix caure en el pou de l’atur.

Davant aquesta situació, crec oportú llançar un missatge d’ànim perquè, en un moment tan delicat, en el qual es posen en valor tantes i tantes coses, no perdem ni la confiança en nosaltres mateixos ni l’esperança que, a pesar de les dificultats, continua havent persones disposades a ajudar-nos.

Perquè les oportunitats estan esperant allà fora i els nostres fills es mereixen tot el nostre esforç, rendir-se o quedar-se de braços creuats és el pitjor exemple que els podem donar i el camí equivocat per a resoldre els problemes.
Perquè culpabilitzar al sistema de tots els nostres mals, deixant a un costat l’acció social i política, per a viure en un estat d’indiferència permanent, triant com alternativa l’abstenció, encara que sigui una postura lícita, potser esdevindrà una decisió ineficaç i manifestament insolidària, si del que es tracta és de canviar l’estat de les coses.
Perquè estigmatitzar a la classe política i etiquetar-la de corrupta, situant en el punt de mira a tots per igual, no em sembla el més just, essent radicalment antidemocràtic.
Perquè, front la passivitat, l’amiguisme, el clientelisme, la mediocritat, la dolenta preparació o la falta de compromís d’uns quants polítics vers la gran majoria, de res serveix queixar-se i quedar-se a casa, renunciant a la nostra possibilitat de reacció.
Perquè la capacitat de treball i superació dels nostres fills sol ser el fidel reflex del comportament dels seus pares i, en aquest sentit, no podem defraudar-los.
Per tot això, les nostres opinions són importants, influents i decisives, i les hem de fer arribar a aquells que ens ho estant demanant i  poden valorar-les, perquè les tinguin en compte i les defensin. No ens hem de quedar quiets. Provoquem el canvi!

Lorenzo Merchán González
www.lorenzomerchangonzalez.blogspot.com