De tothom és coneguda la discussió de si les vacances escolars que escauen en aquestes dates s’han de continuar dient “de Nadal” o si s’ha de rebutjar aquest nom per a dir-ne vacances “d’hivern”. Potser el debat deixaria de tenir sentit si coneguéssim d’on ve la paraula “Nadal”. Jo dic sovint que no es donen enfrontaments entre cultures sinó entre incultures. Per això, penso que seria bo d’aclarir les coses abans de pixar fora de test.

El Nadal era una festa romana tres segles anterior al cristianisme. Abans Nadal significava el Nadal del Sol, la festa del Sol Nou. Coincidia amb el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any i la nit més llarga: científicament correspon a la màxima separació austral, al punt Capricorn. Quan el Sol és al solstici, la Terra passa pel periheli de la seva òrbita. Científicament, escau al 21 o 22 de desembre, tot i que popularment s’ha celebrat i se celebra el 25.

El nom de la festa pot variar, però sempre expressa aquest esdeveniment astronòmic. Els romans l’anomenaven Natalis Solis Invicti, el Naixement del Sol Victoriós -o simplement Natalis-, ja que el dia comença a créixer “un pas de pardal”.
En català, Natalis deriva a Nadal. En portuguès, a Natalendas. En italià, a Natale. En altres cultures s’anomena el Dia Nou: en francès, Noël ve de “Novellum”, Novell. En euskera és Eguberri, el Dia Nou, En provençal és Li Calendo, el Primer Dia del Calendari… És clar que, tres segles més tard, l’any 354, l’Església va fer coincidir el 25 de desembre amb la data de la Nativitat de Jesús. En aquest sentit sí que el mot castellà Navidad es refereix a la celebració cristiana, però és un cas a part. També la religió mitraica, oriental i mística, celebrava el 25 de desembre com la data del Naixement de Mitra, la seva divinitat, en una cova.

És una llàstima que el desconeixement de les nostres festes i costums tradicionals amenaci la nostra cultura amb la pèrdua de noms popularment tan significatius. Primer vam haver de resistir a les prohibicions de l’Església per a mantenir-les: és el cas del tió, que prové d’un ancestral ritu del Foc Nou, que va ser anatematitzat pel bisbe de Braga en el segle VI. Només falta que ara, en lloc d’haver de resistir als anatemes de l’Església haguem de resistir els anatemes d’un laïcisme militant tan mal entès.