Tinc una edat, 68, en què no paren de ploure aniversaris d’entitats, de mogues i fets polítics, cívics, culturals o socials. És bo recordar: els badalonins estem avesats als “record i memòria”. Però sovint la memòria col•lectiva apareix esbiaixada, retallada. I aquests absents no sempre arriben a les generacions més joves tal com eren. Perquè, tot i la nostra dèria de celebrar memorials, sovint som uns desmemoriats. Recordem coses, però no totes, ni les més significatives. O les transmetem descontextualitzades d’allò que van ser.

Aquest podria ser el cas del 25è aniversari de quan en Xesco Boix ens va deixar. Ell i jo érem amics, havíem xerrat llarg, havíem fet gresca junts, havíem cantat junts… De moltes cançons de les que ell cantava jo n’havia fet la lletra o les havia adaptat al català.

Vaig conèixer en Xesco quan va tornar dels USA amb el banjo en bandolera i un sarró ple de cançons de protesta, les que cantava Pete Seegers. Va ser en Xesc -com es deia al principi- qui va introduir el folk-song i el protest-song en català, quan només es cantaven en català els primers Setze Jutges. Amb ell vam ser una generació que cantava les mateixes cançons, amb les mateixes intencions, en les mateixes mogudes. Allò ens unia, ens permetia d’expressar-nos.
Però molts només el recorden cantant cançons d’animació per a nens i nenes. Quan fer política ja no era comprometre’s sinó una activitat professional. Fins al punt que avui considerem el sofert Xesco com un que es dedicava a entretenir les criatures. De cap de les maneres ho va ser. Ell ens va portar i va traduir el “Tots junts vencerem!”, el “Vull ser lliure!”, el “No serem moguts!”… Cançons de protesta que mobilitzaven estudiants a la calçada de la Diagonal tallant el trànsit i enfrontant-se amb les porres dels grisos. Ell hi era al davant.

I el paradigmàtic “Kumbaià!”. I el “Me gusta el parque Elisian”, quan encara no reivindicàvem espais verds. I el “Si no em trobes darrere l’autobús” quan encara Obama no era president ni nosaltres multiculturals “à la page”. Potser ara a més d’un li faria vergonya cantar-les…mentre que per a d’altres són part dels seu enyors.
Però aquest no sol ser el record que hom proposa a les generacions d’avui. L’hem oblidat? l’hem diluït? l’hem traït? Aquell Xesco Boix avui faria nosa a molts políticament correctes. Jo el reivindico.

Joan Soler i Amigó