Al meu article de fa una quinzena parlava de l’amic Joan Argenté, poeta badaloní, no sols premiat sinó sobretot estimat. He rebut nombrosos comentaris de lectors que comportaven una solidaritat entranyable envers ell. M’han plagut -per ell, és clar-, però, “de retop” -una expressió molt seva-, han provocat en mi una reflexió crítica: jo hi exposava no tant la realitat com els meus sentiments sobre la realitat. Perquè també m’han arribat informacions sobre l’estat real de l’Argenté, que m’han fet adonar que és més complexa, més difícil, la realitat que no els sentiments sobre la realitat.

D’una banda, cal precisar que, avui, Can Gusi no és un “asil”, com havia estat sempre -tot i que sovint, per rutina, l’anomenem així-, sinó una residència ben portada on els residents són atesos amb tots els mitjans mèdics i assistencials i amb totes les consideracions de tracte. Recordo com, un dia que vaig anar-lo a veure, demanant per ell, una assistent em va respondre: “Argenté? vol dir el poeta, oi?”.

En aquest sentit, cal valorar la dedicació que els seus familiars i amics propers esmercen en ell, en tots els sentits, mèdic, assistencial i de caliu humà. El problema no és, doncs, d’allunyament, sinó de minva de les seves potencialitats. Fent un acudit fàcil, podríem dir que tots som més “vàlids” que ahir però “minus vàlids” que demà. I en ell aquest pronòstic és visible. Perquè, si viure és difícil, “minus viure” ho és més.

En Joan Argenté, tanmateix, recorda la seva Badalona, la seva gent, el seu compromís cívic i la seva activitat literària, i el mestratge que va exercir envers els poetes novells badalonins -com ho era jo, de jove-. Ho recorda, almenys, quan se li recorda. I sembla agrair amb un somriure amable, aquest record.

Per això em sembla d’allò més encertada la proposta que en Valentí Soler, escriptor, també, badaloní, ha formulat en un dels tallers preparatoris de “Badalona capital de la cultura catalana 2010″, d’instituir unes jornades en honor de Joan Argenté dedicades a recordar i reconstruir el que fou la resistència cultural a la Badalona dels anys 50 i 60. Més que un homenatge oficial i protocolari, més que un acte farcit de tocs sensiblers, unes jornades literàries on participin, a més dels poetes i escriptors locals, els literats catalans més significats.